Qui no ha tingut por alguna vegada?. Els animals en general i els ésser humans més en concret, tenim aquest sentiment quan ens trobem davant determinades situacions. Es tracta d’una sensació desagradable que va molt lligada a la percepció d’algun perill. Aquest perill pot ser real o imaginat i, a més, no té limitacions en el temps ja que pot estar ubicat en el passat, en el present o en el futur.

Els enigmes del professor Puntdellibre

Respostes

1. Adrenalina
2. Edward Munch

El somni forma part d’algunes de les fases de son que tots experimentem quan dormim. Aquestes fases es van succeint d’una manera contínua

En les cultures antigues, i també en algunes creences actuals, la oniromància -el fet de donar qualitats premonitòries als somnis, o sigui, que preveuen el futur- era tinguda per certa. No hi falten passatges bíblics en els quals la interpretació d’algun somni hagués tingut una import`ncia cabdal en l’esdevenidor d’un poble. Actualment la ciència ens diu que això no és veritat i fins i tot algun filòsof grec havia afirmat que això són històries de la vora del foc.

El son és un estat fisiològic de descans del cos i de la ment durant el qual disminueix el ritme de les funcions orgàniques i la consciència i la voluntat són suspeses d’una manera total o parcial. Durant el son, en un procés que generalment es produeix durant la nit, la nostra ment no està mai inactiva i passa per diverses fases que vénen a durar 90 minuts cadascuna. En algunes, el son manté només en funcionament la ment per tal de permetre el funcionament dels òrgans vitals. Durant aquests períodes la tensió arterial és baixa i el pols cardíac també. Diuen els científics que aquesta fase és la que posa en marxa l’hormona del creixement. Aquesta fase és la que es va alternant amb l’anomenada REM (Rapid eyes Movements), en la qual la ment es manté especialment activa. i en la que es produeixen els omnis. De què és nodreixen? De tot el que hi ha a la ment: records, vivències, pors, especulacions… El somni el que fa és barrejar aquests impulsos i donar-los una suposada coherència. Moltes vegades es diu que s’ha somiat quelcom que després s’ha complert. D’aquí les qualitats premonitòries que se li donaven als somnis. El que realment passa és que en el somni hi ha aparegut un escenari que l’individu el sel’havia imaginat com a possibilitat i fins i tot el temia. Si en el transcurs d’un somni s’accelera el procés de despertar, ni que sigui de manera lleu, aleshores és quan recordem el somni. Sovint el recordem només durant uns minuts i després el perdem. Somiar és, doncs, una part integrada en el nostre son. És important que cada dia es compleixin el mínim d’hores de son.

Els enigmes del professor Puntdellibre

Hem dit que una fase del son
se la coneix per les sigles REM
N’hem donat el significat anglès
Ho sabeu traduir al català?

Solucions

1. Josep va interpretar els sombnis del faraó i li va anunciar set anys d’abundància i set de misèria i fam
2. Moviment ràpid dels ulls

La quantitat mitjana de suor és d’un litre diari. No obstant, en circumstàncies extremes podem arribar a perdre fins a 10 vegades més

El que anomenem suor és un líquid salat i transparent  que segreguen les glàndules sudorípares que tenim tots els mamífers sota la pell. La seva funció és regular la temperatura corporal. Quan aquesta augmenta, les glàndules comencen a dur a terme la seva funció i s’inicia el procés que anomenem transpiració. L’evaporació del líquid a la pell, provoca un descens de la temperatura corporal. Per això és molt important que quan hi ha pèrdues importants de líquid degut a la suor, intentem contrarrestar-les ingerint molta aigua.
De totes maneres no només suem quan fa molta calor o quan fem un exercici físic. També es desencadena el mecanisme de la transpiració en altres casos. Per exemple, posem per cas, quan ens acabem de menjar un plat d’escudella molt calenta o un guisat d’aquells que saben fer les àvies, notarem que ens posem a suar immediatament. En aquest cas, les glàndules que treballen són les anomenades ecrines. La suor és pràcticament imperceptible pel que fa a l’olor i és general per tot el cos. En altres casos, la suor pot ser provocada per un procés febril; si un virus ataca el nostre cos, la sang reacciona contra l’intrús augmentant la seva temperatura. Això també ens fa suar i és una manera d’eliminar les toxines que hi ha al nostre cos.
Una altra situació en la qual ens posem a suar, en aquest cas sense causa física aparent, és quan s’origina per situacions emocionals fortes. En aquests casos s’acostuma a utilitzar l’expressió suor freda. Segur que davant de la imminència d’un examen, o quan el mestre o la mestra passa per damunt del nostre nom a la llista per demanar a algú que surti a fer un exercici a la pissarra, hem notat aquesta sensació. Quan això passa, el nostre cos segrega adrenalina, que és una hormona que ens prepara per a una resposta ràpida. Aleshores es posen a funcionar les anomenades glàndules opacrines que barregen a la suor altres substàncies que, en ser descomposades per la flora bacteriana de la pell provoquen la mala olor característica de la suor.  Les parts del cos més afectades són el front, les aixelles i les plantes de les mans i dels peus.

Els enigmes del professor Puntdellibre

Quina és la composició
que fa que la suor segregada
ens sembli, al gust, salada
i piqui si hi ha alguna lesió?

Quina és la temperatura
de la nostra massa corporal
que els metges amb molta cura
consideren ideal?

Solucions

1. Aigua i àcids urocànics, entre d’altres
2. 37º

L’eix de la Terra no és perpendicular respecte al pla de l’elíptica sinó que es troba inclinat, formant un angle de 66º 30′. Les conseqüències d’aquest fet són enormes

l nostre clima es correspon a grans trets -i amb els matisos corresponents- amb els de les latutuds mitjanes, aquells que al llarg de l’any experimenten una successió molt acusada de quatre estacions ben diferenciades. En aquests moments ens trobem al bell mig de la tardor, estació que mena la transició des de les calors estivals als freds més o menys rigorosos de l’hivern.L’element directament responsable de tot això és la inclinació de l’eix de la terra que fa que els rajos solars incidèixin de manera diferent segons l’època de l’any en que ens trobem. Com sabeu, la terra, per mitjà de l’anomenat moviment de traslació,  dóna una volta al sol cada any; a més a més, el moviment de rotació li fa donar una volta sobre si mateixa cada dia. Si l’eix de la terra fos vertical, tots els dies de l’any serien iguals i tindríem le mateixes hores de llum i de foscor. Això voldria dir que no existirien les estacions. El fet de ser inclinat fa que en determinades èpoques de l’any, els raigs solars arribin d’una manera més o menys perpendicular. Tots haureu observat que a l’hivern el sol està més baix respecte a l’horitzó; I també haureu observat que durant els mesos d’hivern la durada de les hores enquè rebem la llum solar és menor que a l’estiu.Com a conseqüència de tot això que hem dit, durant els mesos d’hivern la llum del sol ha de travessar un major gruix d’atmosfera i, a més, la seva obliqüitat fa que escalfin molt menys. Per fer-ne una prova casolana, il·lumineu amb un lot la superfície d’una taula. Si manteniu el llum vertical veureu que la superficie il·luminada és més petita però més intensa. Si la inclineu comprovareu que l’espai amb llum és més gran però al mateix temps la intensitat disminueix. Aixo vol dir que en cada unitat de superfície l’energia és menor. Ara intenteu imaginar-vos aquesta observació amb la immensa energia calorífica i lumínica que produeix el sol i amb les seves  repercussions pel que fa al clima.Tot això succeeix tant a l’hemisferi nord com al sud però a la inversa, de manera que quan al nord és hivern al sud és estiu, i viceversa.

Els enigmes del professor Puntdellibre

Al món mundial hi ha
dos hemisferis iguals.
A més de Nord i Sud
quins noms reben com a tals?

Com es diuen les línies
que marquen amb molta precissió
la zona de la terra on algun dia
no hi ha gens de claror?

Solucions

Hemisferi Boreal i hemisferi Austral

Cercles polars àrtic i antàrtic

A voltes, els misteris de l’astronomia en són tants i tan grans que ni tan sols no ens plantegem intentar saber-ne el perquè. No ens estranya que el sol surti cada dia ni que a l’hivern faci fred i, per tant, no ens preocupa gaire el perquè. A voltes, però, hi paranys amagats que ens mostren fenòmens que ens pensem que són capricis de la natura i que poden tenir relació amb la inclinació de l’eix de la Terra o de qualsevol altra raó científica que no tenim a l’abast de la nostra quotidianitat. Aquest cop, però, no és així. Resulta que el fet d’haver d’avançar o endarrerir l’hora dos cops l’any no té a veure amb les llunes ni amb una acció sobrenatural dels déus de l’Olimp. És una mesura que té el seu origen únic en l’acció de l’Home en el seu intent d’estalviar energia. La mesura d’avançar els rellotges segons sigui estiu o hivern no és nova i té a veure amb l’aprofitament de la llum solar per a la il·luminació i l’escalfament de les llars i dels centres de producció. A l’antic Egipte i a l’antiga Roma ja es duia a terme una mena de flexibilització de l’horari de manera que dividien les hores de llum en dotze parts iguals. El resultat era que a l’estiu les hores eren més llargues que a l’hivern. Ja en èpoques més modernes, el 1784, Benjamin Franklin va afirmar que els parisencs estalviaven espelmes si es llevaven més d’hora i així aprofitaven més la llum diürna. A principi del s. XX, un lord britànic, constructor i afeccionat a fer passejos a cavall, va observar, contrariat, que segons quines èpoques de l’any havia d’escurçar les seves passejades per manca de llum. Aleshores va decidir llevar-se més d’hora per tal d’aprofitar-la més. De seguida, va pensar en aplicar aquests horaris als seus treballadors. Durant la Primera Guerra Mundial la seva aplicació es va anar generalitzant entre tots els contendents, ja que les autoritats militars es van adonar dels avantatges d’aprofitar la llum solar.. Avui en dia una gran part del món, sobretot els països industrialitzats de l’hemisferi nord, posen en pràctica la mesura, encara que amb forts debats sobre la seva utilitat real.

Els enigmes del Professor Puntdellibre

Solucions:

Això no passa amb tots els arbres. N’hi ha que perden les fulles i en diem arbres de fulla caduca. Els altres són els de fulla perenne.

Això té la seva explicació natural i no ve pas de cap mena d’encanteri misteriós ni de cap divinitat de l’Olimp que amb la seva bufera faci caure totes les fulles.
Les plantes i els arbres són, com sabeu, éssers vius que, com a tals, compleixen els diversos estadis del cicle vital, que són: néixer, créixer, multiplicar-se i, finalment, morir. En aquest moment ens interessa el segon, el fet de créixer, per al qual necessiten alimentar-se. Els arbres tenen les seves arrels clavades al subsòl, de manera que amb l’ajuda de l’aigua poden aprofitar les substàncies minerals que necessiten per viure. A través dels vasos conductors, aquests nutrients que formen la saba s’escampa per tot l’organisme i arriba a les fulles. És aquí on es produeix l’element bàsic de tot el procés: la fotosíntesi. Es tracta és un procés metabòlic que converteix el diòxid de carboni en glucosa, entre d’altres, utilitzant l’energia de la llum solar.  L’agent responsable de l’aprofitament de l’energia solar és la clorofil·la, que alhora és també la responsable del colt verd de les fulles.
Quan l’estiu s’acaba la llum del sol comença a minvar i és el moment que els arbres “saben” que cal començar a preparar-se per a l’hivern. Aleshores la clorofil·la comença a desaparèixer de mica en mica durant la tardor. El color de les fulles comença a engroguir-se o envermellir de manera paulatina. No és que aquests tons no hi fossin a l’estiu o a la primavera sinó que quedaven amagats sota la capa de la clorofil·la. Les substàncies que provoquen aquestes pigmentacions són les responsables de que les fulles aguantin una miqueta més als arbres.  Durant la tardor, els conductes que uneixen la fulla amb l’atbre, i que transporten els diferents fluids en els dos sentits, es van assecant fins que arriben a tancar-se del tot. Aleshores la fulla començarà un procés ràpid d’assecatge que acabarà amb la seva caiguda. Aquest procés, a hores d’ara, ja ha començat i molts espais forestals, així com urbans també, comencen a evidenciar les fulles que ja van caient dels arbres. A l’hivern, els arbres hauran de sobreviure amb l’aliment acumulat.

Els enigmes del professor Puigdellibre

Quins arbres ben quotidians
amb nom de fruita tropical
omplen de fulles passeigs i rambles
tant a la muntanya com al litoral?

Hem dit que la fotosíntesi
és el procés bàsic de tot vegetal
Però que vol dir en realitat
aquesta paraula descomunal?

Les Solucions

1. Els plàtans
2. Unió per mitjà de la llum

Molts de vosaltres haureu sentit dir alguna vegada que quan plou és perquè dos nuvols han xocat, s’han rebentat i han deixat anar l’aigua que duien.

Aquesta afirmació forma part de la imaginació popular tradicional. No fa gaires dècades que els homes i les dones sabem perquè es produeix la pluja. Dèiem en algun dels perquès anteriors que l’aire està format per una munió de gasos, pols, cendres, contaminació i una quantitat variable de vapor d’aigua. Com sabeu, el vapor d’aigua és fruit de l’evaporació de la mateixa aigua, de manera que el líquid, per efecte de la temperatura, passa a estat gasós. De la mateixa manera, però a la inversa, el vapor d’aigua pot tornar a convertir-se en aigua líquida (o en sòlid, quan la temperatura és molt baixa. L’aire pot suportar una determinada quantitat de vapor, i aquest límit ve determinat per la temperatura; com més baixa és, menys quantitat de vapor d’aigua pot contenir. Quan se supera el límit, el vapor comença a condensar-se en forma de gotes d’aigua i es precipita. La temperatura de l’aire no és constant ni uniforme sinó que hi ha corrents d’aire més calent o més fred que estan en contacte entre sí. És precisament en les línies de contacte entre masses d’aire de diferent temperatura on es forment les precipitacions, ja que l’aire més calent es veu refredat pel contacte amb l’aire fred i això provoca que baixi el seu punt de saturació. Abans que això passi, però, el vapor d’aigua es fa més dens i visible i es formen els núvols, que en realitat són masses d’aire més fredes que el que les envolta. Les precipitacions, doncs, són el resultat de la condensació del vapor d’aigua sobrer. Ara bé, de precipitacions n’hi ha de molts tipus. Si la temperatura de la superfície s’acosta als 0ºC, aleshores neva. I si la condensació s’ha produït a gran alçada, el vapor passa directament a gel i aleshores pedrega. Si el refredament de l’aire s’ha degut a una elevació sobtada tindrem una tempesta més o menys violenta… Tot això es pot predir, o no. Els homes i les dones han après des de fa segles a observar la naturalesa i a llegir-ne els signes. És sabut que la gent del camp saben predir el temps immediat amb una precisió gairebé absoluta

Els enigmes del professor Puigdellibre

De ben segur que em sabreu dir
sense gaire impediment
com es diu l’aparell de mesura
l’aigua caiguda recentment?

La pedra és un meteor freqüent
a les nostres latituds, bons amics.
Com en diem d’aquest fenomen
quan els grans de glaç són petits?

Les Solucions

1. Pluviòmetre
2. Calamarsa

El Principi d’Arquimedes afirma que sobre qualsevol cos insoluble submergit en un fluid hi actua una força vertical que l’empeny cap amunt.

Aquesta força és igual al pes del líquid que desplaça. Arquímedes va ser un matemàtic, astrònom, filòsof, físic i enginyer grec de l’antigor que també es va fer la mateixa pregunta i va formular el seu principi. Aquesta seria una de les respostes a la nostra pregunta. Quan un vaixell es posa damunt l’aigua en desplaça una certa quantitat. El pes de l’aigua desplaçada equival a la força vertical en sentit ascendent que fa sobre el vaixell. Aquest s’enfonsa parcialment fins que les dues forces queden equilibrades, raó que explica que una part del vaixell queda submergida.

Però amb això no n’hi ha prou. Queda una altra explicació i fa referència a la densitat. Si tirem un tros d’acer al mar veurem que s’enfonsarà i en canvi si hi tirem un tros de fusta veurem que sura. Això és degut a què la densitat de la fusta és menor que la de l’aigua i en canvi la de l’acer és més gran. La densitat fa referència a la quantitat de matèria per unitat de volum. Dit de manera planera, es refereix a si un cos és molt ple de matèria o menys, o sigui a si les seves mol·lècules estan molt juntes o separades. Aleshores, reprenent la nostra pregunta ens trobem amb una gran paradoxa: si l’acer és més dens que l’aigua, perquè no s’enfonsen els vaixells?

L’explicació la trobem en el fet que no hen de mirar només la densitat de l’acer sinó la de tots els materials que formen el vaixell i, sobretot, de les grans cavitats plenes d’aire que conté. Mirat d’aquesta manera el vaixell té menor densitat que l’aigua. Ara bé, si omplim d’aigua tots els espais buits d’un vaixell, aleshores la seva densitat creixerà i s’enfonsarà irreversiblement. Això és el que li va passar al Titànic ara fa prop de 100 anys quan va topar amb un iceberg que li obrí una via d’aigua i es va anar tombant fins que es va enfonsar per sempre.

Els enigmes del professor Puigdellibre

Aquest cop ens hem endinsat
pels misteris de la física.
Però segur que no dubtareu ni mica
si us demano la fórmula de la densitat

Hem parlat d’Arquímedes,
que era un savi molt antic.
Però segur que sabeu de quin segle,
benvolguts amics

Les Solucions

1. Densitat= massa/volum
2. S.III (a.C.)

L’Espai no té color i la llum del sol és blanca. Si de nit mirem amunt veurem que, si no hi ha contaminació lumínica, el cel és negre i els estels són blancs.

En canvi si ho fem de dia veurem un entorn d’un color blau intens, d’un blau que de manera inequívoca hem anomenat blau-cel. L’expressió mirar al cel conté en sí una incorrecció ja que, de fet, el cel com a tal no és res que existeixi, en el sentit astronòmic. El que veiem nosaltres és el resultat de la interacció dels raigs solars amb l’atmosfera. L’atmosfera està formada per tot un seguit de gasos i partícules en suspensió. Quan la llum passa a traves d’un medi diferent es descompon en tots els colors de l’espectre i, a més, en varia la direcció. Els rajos de llum surten projectats en direccions diferents segons el color de que es tracti. Els grocs i els vermells són els que menys variació experimenten, raó per la qual percebem el sol com de color groc. Mentre que els blaus són els més afectats cosa que fa que els rajos de la gamma dels blaus vagin canviant de direcció cada vegada que passen per les diverses partícules i així es van escampant per l’atmosfera.

Durant la nit, la llum que procedeix directament del sol és nul·la i de l’espai només ens arriba la que procedeix dels estels, molt minvada per la distància, i la que procedeix de la lluna, que com sabeu és el reflex de la llum solar. Tant en un cas com en l’altre, l’efecte es produeix igualment però la seva intensitat és tan baixa que no és apreciable per l’ull humà. Aquesta és la raó per la qual durant la nit puguem observar l’univers amb totes les esterlles i constel·lacions així com alguns dels planetes del nostre sistema solar. És aleshores, però, quan més influeix la llum en sentit ascendent, o sigui la que procedeix de la superfície terrestre. Per això, en punts allunyats de les ciutats és molt més fàcil l’observació de l’Espai. La contaminació lumínica, juntament amb la humitat i la contaminació atmosfèrica, poden impedir l’exploració espacial

Els enigmes del Professor Puntdellibre

Quin fenomen permet observar
sense ulleres ni llargavistes
la descomposició de la llum blanca
en multicolors llistes?

La Solució

L’arc de Sant Martí